Bonæ Quietis. El silenci de la muntanya (2024 - en procés)
Narrar l’absència i el silenci des d’un paisatge amb memòria.
Durant els segles de la baixa edat mitjana, en el terme actual de la Morera de Montsant (Priorat), va existir un monestir femení de l'Orde del Cister: Santa Maria de Bonrepòs. Aquest monestir va estar actiu durant aproximadament dos segles i mig, des de 1210 fins a 1452.
A Catalunya, hi va haver més monestirs cistercencs femenins que no pas masculins, malgrat que coneixem més bé aquests últims. Alguns estudis sobre el monacat femení afirmen: "Tot i que la vida monàstica era dura en molts sentits, el monestir oferia a les dones oportunitats que d'altra manera els hauria estat impossible gaudir, i això va incrementar la popularitat dels convents entre la població femenina."
Santa Maria de Bonrepòs era un monestir filial de Santa Maria de Vallbona (Urgell), que encara està en funcionament. Les monges fundadores de Bonrepòs van sortir de Vallbona, i per això es creu que la comunitat religiosa del Priorat devia ser similar a la de Vallbona: una comunitat erudita que va convertir el monestir en un centre cultural i espiritual al Montsant.
Un fet destacat que ha contribuït a preservar la seva història fins avui és que la reina Margarida de Prades va ser enterrada a Bonrepòs. Més endavant, les seves restes, així com les de tota la comunitat, van ser traslladades al monestir de Santes Creus després que els cartoixans destruïssin Bonrepòs.
De Bonrepòs només se’n conserva la base del claustre i algun capitell incrustat a la paret del mas que els cartoixans van construir sobre les seves restes: el mas de Sant Blai, l’edifici que s’hi troba actualment. Aquest fet, juntament amb la fama del Monestir de Santa Maria d'Escaladei, ha fet que s'hagi estès la creença que al Priorat només hi va haver un monacat masculí i cartoixà, i gairebé s'ha perdut la memòria de Bonrepòs.
Montsant ha estat sempre terra d’eremites, un lloc de misticisme i espiritualitat. Una destinació per a aquelles persones, tant dones com homes, que cercaven la contemplació i el silenci de la muntanya. Encara avui, Montsant manté aquest caràcter.
Reescriure la història amb una perspectiva de gènere és un repte complex, especialment per la manca d'informació. Sovint és difícil obtenir dades concloents. Tot i això, disposem d’eines com el paisatge, que ens aporta evidències sobre el context de relats passats. Aquest paisatge, dinàmic però durador, ens convida a reinterpretar-lo i a entendre’l de noves maneres.
