El silenci de la Muntanya. Bonæ Quietis (2024 - en procés)
Narrar l’absència i el silenci des d’un paisatge amb memòria.
Durant la baixa edat mitjana, al terme actual de la Morera de Montsant (Priorat), va existir un monestir femení de l’Orde del Cister: Santa Maria de Bonrepòs (Bonæ Quietis). Actiu durant prop de dos segles i mig (aproximadament entre 1210 i 1452), aquest monestir va formar part d’una xarxa de cenobis femenins que, malgrat haver estat més nombrosos que els masculins a Catalunya, han estat molt menys documentats i reconeguts.
Alguns estudis sobre el monacat femení afirmen que, malgrat la duresa de la vida monàstica, el convent oferia a les dones opcions que difícilment podien trobar fora dels murs religiosos. Això n’explica, en part, la popularitat entre la població femenina.
Bonrepòs va ser una fundació filial del monestir de Santa Maria de Vallbona (Urgell), encara actiu avui en dia. De Vallbona en sortiren les monges que fundaren Bonrepòs, fet que fa pensar que la comunitat religiosa del Montsant tenia característiques similars: una comunitat erudita, amb inquietuds espirituals i culturals, que convertia el monestir en un centre de referència dins la comarca.
Un dels fets més destacats que ha permès conservar la memòria de Bonrepòs és que hi fou enterrada la reina Margarida de Prades. Les seves despulles, juntament amb les de tota la comunitat, foren traslladades posteriorment al monestir de Santes Creus. Les restes del monestir femení van ser desmantellades pels cartoixans d’Escaladei al segle XV, que van aprofitar-ne els materials per construir-hi el Mas de Sant Blai, esborrant així gairebé del tot la presència de Bonrepòs.
Avui dia, de Bonrepòs només en resta la base del claustre i algun capitell reaprofitat en el mas que es va edificar sobre les seves ruïnes: el Mas de Sant Blai. Aquest oblit, sumat a la potència simbòlica del monestir masculí de Santa Maria d’Escaladei, ha fet que s’hagi esborrat gairebé del tot la memòria d’aquest monacat femení.
Montsant, però, ha estat sempre terra d’eremites, mística i espiritual. Una destinació per a aquelles persones, homes i dones, que cercaven el silenci i la contemplació de la muntanya. I encara avui ho és.
Reescriure la història amb perspectiva de gènere és una tasca complexa, especialment quan es tracta d’èpoques remotes, marcades per l’escassetat de fonts. Tot i així, tenim eines valuoses com el paisatge: un escenari que, encara que canviant, conserva les petjades del passat i esdevé font de significat.
Aquest projecte fotogràfic i audiovisual parteix d’un episodi gairebé oblidat del monacat femení cistercenc per qüestionar l’imaginari col·lectiu, sovint construït des d’una mirada masculina. La proposta busca, doncs, reconfigurar aquest relat i aportar-hi una veu més integradora.