Poc temps després de néixer la meva filla em vaig comprar el llibre "El cervell femení" de la Louann Brizendine, volia conèixer com ens afecten les hormones en les diferents etapes de la vida, vaig llegir fins al capítol sis. El setè, era "El cervell de la dona madura", aquesta part la sentia llunyana i em semblava una informació poc rellevant en aquella època. Quinze anys més tard, vaig obrir-lo un altre cop.

​

 

Una de les frases que em va cridar l'atenció de la lectura pendent, és una cita d'una pacient de la doctora Brizendine: "La perimenopausa és com l'adolescència, però sense gràcia". Estic d'acord amb aquesta afirmació, però amb un matís, i és que a aquesta segona adolescència, arribem amb molts anys d'experiència.

​

 

Insomni, fogots, ansietat, por, sequedat..., van aparèixer, no fa massa, a la meva quotidianitat. Són alguns dels símptomes causats per la pèrdua d'estrògens, la transició entre l'etapa fèrtil i la maduresa. No és una malaltia, és una altra fase de la vida.

​

En una nit d'insomni, vaig sentir la necessitat d'expressar en primera persona les sensacions que em produïa aquest nou cicle.

 

La flaccidesa i la sensibilitat a la pell han estat per a mi les afectacions físiques més evidents, així que vaig començar per aquí, em vaig retratar. Aquest va ser el primer pas. Acceptar el resultat visual, va ser el segon i el més difícil.

​

Durant els mesos següents anava fotografiant parts de mi: el ventre, les cames, el coll, les mans, el rostre..., va ser un exercici quotidià d'honestedat: a partir de l'observació de mi mateixa, anava acceptant que es tancava una etapa i a la vegada se n'obria una altra. Començava a ser conscient que vivia un procés d'envelliment biològic i natural.

 

No vaig centrar només el treball en el meu cos, també observava el meu entorn. Durant les llargues caminades que faig quasi cada dia i que m'ajuden a dormir, contemplava elements de la natura que captaven la meva atenció i que em recorden, que en formem part. Analitzava altres espècies que, igual que jo, transitaven pel seu cicle vital, però amb tempos diferents del nostre: brots, arbres, fruits, flors vives, flors que es marcien i paisatges que evocaven escenes extretes del meu interior. Horitzons difusos que oscil·laven com un pèndol entre l'ansietat i el més profund assossegament.

​

 

Aquest treball ha estat un viatge introspectiu sobre un procés de canvi i l'acceptació del cos. Fotografiar-me nua, durant mesos, m'ha servit per a acceptar la maduresa a la pell, entenent pell, com la meva part física.

Observar el pas del temps en el meu cos igual que l'observo en la natura que m'envolta, ha estat un exercici per a relativitzar i afrontar la por a envellir i morir.

​

 

Perimenopausa ha trencat un silenci interior imposat per una societat plena de prejudicis sobre els temes que envolten a la menopausa. Una societat que es menysprea a si mateixa quan relaciona l'envelliment amb l'absència de plenitud i bellesa.