​Insomni, fogots, ansietat, por, sequedat... Aquests símptomes, que han aparegut recentment en la meva quotidianitat, són el resultat de la pèrdua d'estrògens, la transició entre l'etapa fèrtil i la maduresa. No es tracta d'una malaltia, sinó d'una nova fase de la vida.

​

En una nit d’insomni, vaig sentir la necessitat d'expressar en primera persona les sensacions que m’estava provocant aquest nou cicle. La flaccidesa i la sensibilitat de la pell han estat, per a mi, les afectacions físiques més evidents. Així que vaig començar per aquí: em vaig retratar. Aquest va ser el primer pas. Acceptar el resultat visual va ser el segon i, sens dubte, el més difícil.

Durant els mesos següents, vaig anar fotografiant diferents parts de mi: el ventre, les cames, el coll, les mans, el rostre... Aquest exercici diari d'honestedat, a través de l’observació del meu propi cos, em va permetre reconèixer que una etapa de la meva vida s’acabava mentre una altra començava. Vaig començar a prendre consciència que estava vivint un procés d’envelliment, biològic i natural.

​

Al llarg de les meves caminades diàries, que em serveixen per calmar-me i poder dormir, observava el meu entorn amb atenció. Contemplava elements de la natura que em captivaven i em recordaven que també formo part d’aquest cicle. Analitzava altres espècies que, com jo, transitaven pels seus propis cicles vitals, però amb ritmes diferents: brots, arbres, fruits, flors que floreixen i altres que es marceixen, paisatges que evocaven imatges del meu interior. Horitzons difusos que oscil·laven com un pèndol entre l’ansietat i la serenitat més profunda.

​

Aquest projecte ha estat un viatge introspectiu sobre el procés de canvi i l'acceptació del cos. Fotografiar-me nua durant mesos m'ha ajudat a acceptar els signes de maduresa a la meva pell, entenent-la com una part física de mi que reflecteix el pas del temps.

Observar el pas del temps en el meu cos, de la mateixa manera que el percebo en la natura que m’envolta, m'ha servit per relativitzar i afrontar la por a l'envelliment i a la mort.

​

Perimenopausa ha trencat un silenci interior que la societat imposa amb els seus prejudicis sobre la menopausa. Vivim en una societat que es menysprea a si mateixa en associar l’envelliment amb la manca de plenitud i bellesa.